Després de tot...

Quan comentes als alumnes que el proper que farem és descobrir la poesia, només fas que veure cares de desencís, apatia, i avorriment prematur...
Quan intenten donar forma a la seva pròpia creació poètica, la cosa ja canvia:

" No em molestis, que estic a punt de trobar el mot que em faltava per aconseguir la rima"
" Necessito silenci; estic a punt d'encertar el vers que em falta..."

Són moments d'introspecció, d'estar amb un mateix, de descobrir que, a dins, hi tenen alguna cosa que no esperaven i que comença a treure el cap:

" M'he inspirat en Bécquer! Jo, en Verdaguer! Jo no entenc en Foix, però m'agrada; intentaré fer alguna cosa semblant... Jo vull fer una cosa semblant al que va cantar Silvio Rodríguez... Jo provaré de fer quelcom basat en la tradició oral..."

I, al final, NEIX, els seus versos veuen la llum, surten petites (grans) obres, interessants i amb molt sentiment.

Han / heu entrat a la poesia. O potser ella us ha deixat entrar...

Gràcies, 1r BTX (humanístics 2016-2017), per crear i per ser com sou!

Moltes gràcies!

Aquest camí anomenat vida…

En aquest camí anomenat vida

he trobat moltes alegries:

Persones permanents, records inobldidables.

Nòmades, també, romanent temporalment.

Els primers a trobar

va ser un grup, la família.

Aquest mai canviaria,

l’amor els professo dia a dia.

El temps passa, el grup s’amplia

arribant membres inesperats.

Alegria i felicitat,

agafades de la mà.

Al mateix temps,

la família acompanyant-me,

vaig conèixer més persones,

futurs amic i amigues.

Ensenyant-me valors

com a persona creixo

i, interposant-me en el camí d’altres,

honors cedeixo.

Maite Olaguibe

El misteriós solitari

Aquí i allà, sol a qualsevol lloc,

adoro la soledat com pocs,

des de l’escorça daurada,

observant la gran plana blava.

Qualsevulla cosa que profundament observo,

només per a mi m’ho reservo,

enfocant la meva mirada en les grans grogues,

que il·luminen el camí tothora .

Tard o d’hora la gran esfera groga surt, lluint,

I, alhora, el mal del meu cor surt fugint.

Aquest s’ha quedat enrere,

perquè el passat ha estat cremat a la foguera.

A pesar de tot el mal expressat en aquestes lletres,

mai n’hi haurà prou per expressar totes les ferides fetes.

Paraules amb punta de llança,

que assassinaren la meva última esperança.

Josep Antoni Alejo

ENSEÑAME A VIVIR

Si mañana dejaras de existir

yo ya me habría despedido,

de todos los momentos buenos

y malos que hemos vivido.

Mis mensajes habías recibido

y ahora que no estás;

estos han caído en el olvido.

Te extraño demasiado

recordando momentos a tu lado.

Quisiera tenerte de vuelta

porque la vida no es vida sin ti cerca.

Eras un hermano para mí

fuerte, pero débil a la vez

por los tuyos!

Desearía que volvieras

no solo por el dolor de dentro,

sino porqué te extraño

con todo mi corazón.

Eras cuanto necesitaba

y al final te has ido. Has partido.

Diecinueve años muestran poca vida.

Enseñame a vivirla.

Marina Bondia

L’estudiant de batxillerat

Jo senyors, com vostès veuen,

sóc un gran estudiant.

Porto onze anys d’escola,

i així vaig tirant.

Sempre estic atent a les classes,

mes si tinc que pensar de debò,

faig que tinc molt mal de panxa

o pregunto al del cantó.

No necessito matemàtiques,

amb sumar i restar m’és suficient.

Català és més difícil,

perquè escriure algo està malament?

Els companys són molt simpàtics

jo també ho sóc amb ells,

si algun dia em deixo els deures,

els copio i tots contents.

Tot i que algun professor em té mania,

la majoria m’ajuden bastant,

però quan arriben els exàmens

ja puc anar plorant.

Em van dir: “hauràs d’estudiar molt més”;

vaig començar ben espantat.

Després pensí: “ que fàcil és

la vida de l’estudiant de batxillerat”.

Gemma Mateu

L’heroi

 Hi hagué un home que Déu sap quants anys tenia,

vivia al casc antic del poble;

era un vell llop de mar.

Anava del mar a la taverna

i d’aquesta en tornava al mar.

No coneixia tecnologia,

vivia feliç, en els seus dies aïllat.

Però coneixia cada pam de roca, cada peix,

i cada matí, quan sortia amb la barqueta,

els contemplava i admirava

com si es tractés de la primera i l’última vegada.

Es diu que era fuster

i que amb les mans i quatre eines

podia fer màgia de debò.

Semblava humil i sempre somreia

com un antic heroi que passa desapercebut.

Era un diumenge càlid de primavera,

d’aquells que l’aire t’omple de vida,

que la seva filla, com cada diumenge, l’anà a veure;

el trobà assegut al menjador.

Havia pres, com sempre, un got d’aigua amb gas,

però ja no es movia.

Devia haver mort de vell, assegut al seu lloc,

com esperant aquella pau,

que finalment li arribà.

  

Jordi Juanola Pastoret

MIENTRAS...

No digáis que agotado el fruto

de esencia hay falta,

musa perdida,

podrá haber altos muros,

pero caerán como cae el día.

Mientras las luces de mi interior

palpiten encendidas,

mientras no ceda a la presión

y esta pasión cultive de por vida.

Mientras la ciencia a descubrir

no alcance,

porque mi alma sale despedida,

mientras no entienda este trance

que mi cabeza rauda activa.

Mientras el aire en su regazo lleve

ese aroma a flor cautiva,

un aroma fresco y leve

que el inspirar a mí me inspira.

Mientras me llene el corazón

sin tornarse alevosía,

mientras siga sembrando palabras,

hasta entonces, cosecharé alegría.

Nico Martínez

No me llega el sueño

Esta noche sufro, no me llega el sueño.

Puedo escribir versos que no expresen lo que siento.

El viento me habla y me inquieta.

Esta noche sufro, no me llega el sueño.

Nos queríamos, a pesar de que a veces él lo negaba.

No necesitaba bolígrafo cuando lo tenía en mis brazos.

La luna fue testigo de nuestros labios unidos.

Nos queríamos, a pesar de que a veces yo lo negaba.

Sus ojos azules me incitaban a quererle cada día más.

Esta noche sufro, no me llega el sueño.

Pensamientos que huyen a la vez que él.

Hablarle a las paredes, que el eco me responda.

No importa que mis sentimientos no pudieran retenerlo.

Las estrellas son mi única compañía.

No hay más. Aún oigo su voz a veces. Solo a veces.

Me consuelo con haberlo tenido.

Intento encontrarte en cada lugar por el que paso.

Intento que mi corazón no se acelere al pensarte.

Esta es la última vez que el brillo de mis ojos es por quererte.

Esta es la última vez que sufro por ti.

Shelly Saggu Bangera

OSCURO

Se iluminó mi corrompida mente

Que oscuros recuerdos poseía

Destaparon la imaginación

Que junto a un alterante silencio

Me mantenía caviloso

Cada noche fría

Una luz arde en mi interior

Me encuentro en una perspectiva jamás vista

La muerte me domina

No puedo aguantar esta presion

Me siento abatida

Despierto un día más

Con la piel de seda

Pero la conciencia intranquila

Desvanece mi luz

Como la luna en la inmensidad del cielo

Estoy preso a una libertad

que me lleva al declive

Yo percibí un instante

¡Señor, no me abandones!

David Mercader

Petita essència

Assegut a l’alçada de la immensitat

els canons em fan ombra,

enfonsant-me en la foscor

En la freda penombra

percebo una gran soledat

on milers de records

ataquen el niu dels meus somnis.

Somnis que desapareixen, congelats,

per l’acer de la nit.

I amb aquest allau de records,

desperta el volcà de la meva essència.

Tot m’ha sigut pres,

l’ona del mar escombra

l’esbòs del meu futur

que amb el vespre marxa,

i la meva ànima apaga.

Marc Quintana

Quan sóc a terra navego

Quan sóc a terra navego

Tempestes impetuoses.

Conec així l’alter ego,

desitjos, metes i excuses.

Les justifico i les temo

les ficcions que són nombroses:

dels naufragis són les causes.

És per xò que jo les temo…

Quan sóc a terra navego

Tempestes impetuoses.

Perquè em tanco i em sento lliure

Aïllant a la rutina.

Gàbia còmoda per viure

que a estar presos ens destina.

Mil llums fosques on escriure.

Imaginació i retina,

els records insubordina

però en memòria pot perviure.

Perquè em tanco i em sento lliure

Aïllant a la rutina.

És de dia que tinc son,

cap fabulació en mi no brota:

és pel tedi d’aquest món

que entusiasme no provoca.

La quietud del meu entorn,

la realitat tanoca

Arribarà a ser remota?

Pregunta quan i no on.

És de dia que tinc son,

cap fabulació en mi no brota. 

Carla Riera

VERSOS DEL ÚLTIMO INVIERNO

Vejez, humana miseria

¡que aquí ya te vas a quedar!

Cuando buscaba reir, no reía

y ahora rio sin buscar...

Larga ha sido la descompuesta

historia de mi vida.

Era una joven muchacha, en esta,

tierra sola y abatida.

Hablaba como si no supiera lo que es amar,

inquieta como el agua del río

Eran sus ojos color mar

llenos de espuma y vacío.

Yo, era inocente como cualquier crío

Ella, simplemente, fue

el amor con más brío

que nunca encontré

Vejez, humana miseria,

¡que aquí ya te vas a quedar!

Cuando buscaba reír, no reía

y ahora rio sin buscar...

Y muy diferente y muy

sensible y inocente,

fue la siguiente

que encontré sin buscar.

Pues a pesar de ser cercana,

un carácter muy explosivo tenía.

De las mujeres que veía cada mañana

con diferencia era la más harpía.

Y muchas otras vinieron después,

aunque ninguna se hizo completa,

sigo buscando pues,

a una mujer que cierre mi grieta.

Vejez, humana miseria,

¡que aquí ya te vas a quedar!

Cuando buscaba reír, no reía

y ahora rio sin buscar…

Jovita Martori

Viento a sueldo

Se alza el viento a sueldo en Barrio Mayor

para esas pobres personas que ventan el arder.

Viento que rompe en la soledad,

viento con risas de fatalidad,

viento silbando finales,

viento de frío invernal.

¿Qué mariposa ha impulsado ese viento sin vida

que comparte su condición allí donde va?

¿Qué frío capullo la conservó

enjaulada hasta que al fin salió

deseando batir huracanes

con alas de oscuro color?

Viento que cruza las puertas cohibidas,

viento que roba lo que no veré,

viento que se gana la vida

barriendo lo que ve.

Viento con corazón lluvioso,

viento sin más brisas,

oleadas del acoso.

Viento soplando por otros con dolor. 

Sopla, embiste y tormenta por Barrio Mayor,

hecho su trabajo parte con aire veloz.

Se ve que es duro tener su valor

cuando no sopla y ve su fragor,

volviéndose más y más frío;

viento de la enojación.

Viento que cruza las puertas cohibidas,

viento que roba lo que no veré,

viento que se gana la vida

barriendo lo que ve.

Viento con corazón lluvioso,

viento sin más brisas,

oleadas del acoso.

Viento soplando por otros con dolor.

Anna Pujadas

Entre dos pols

Aquest article pretén mostrar els raonaments que han fet l'Anna Pujadas, la Carla Riera i la Gemma Mateu (1r de batxillerat-Humanitats) sobre un dels aspectes més rellevants de l'obra Càndid o l'optimisme, de Voltaire, que hem pogut llegir a Literatura Universal.

Com el mateix títol indica, Càndid és un ésser innocent que fa un viatge iniciàtic que li permet descobrir les causes i els efectes que es desprenen de l'existència. Sempre des d'una actitud oberta, positiva i optimista.

En aquest camí, l'acompanyen diferents personatges; dos dels més importants són Pangloss (convençut que tot el que passa té una raó de ser i que això és el millor que podria succeir) i Martí (fervent defensor de la teoria derrotista que proclama que tot està escrit i que no cal lluitar per canviar allò que té un final irremissiblement fatal).

Davant d'aquests dos pols oposats, Càndid descobrirà què és la vida... O no...

PANGLOSS I MARTÍ: FILOSOFIES OPOSADES?

CARLA RIERA HERRERA (1r BTX-H)

En el relat de Voltaire de Càndid o l’optimisme hi podem trobar dos personatges molt importants en el transcurs de la història: Pangloss i Martí. El primer en aparèixer és Pangloss, que és el mestre i tutor de Càndid mentre ell es cria al castell de Thunder-ten-tronckh. És un filòsof molt valorat a la zona, és un dels més importants. Al savi Martí, en canvi, el coneix més endavant. Càndid va a la recerca de l’home més desgraciat i quan Martí li explica la seva història, sap que ha trobat a qui buscava.

Si analitzem les idees del filòsof Pangloss ràpidament veiem que és una persona optimista, fins i tot innocent, que creu que les coses sempre van el millor possible i que el món és d’una determinada manera perquè així ha de ser. Aquesta idea és massa extremista, però tot i així, Càndid mentre viu a l’idíl·lic castell de Westfàlia creu cegament en això. Però a la que comença el seu viatge i veu tot el que realment passa al món, es qüestiona la manera de pensar del seu mestre. Però Pangloss no, ell és un personatge pla i fidel a l’optimisme.

“-És cosa demostrada –deia Pangloss- que les coses són com són i no poden ser de cap altra manera: perquè, si tot és fet d’acord amb un fi, és tot necessàriament a fi de bé.” (Pàgina 11) Amb aquest personatge Voltaire vol fer sàtira del filòsof Gottfried Leibniz. Ja que Voltaire, al contrari dels altres pensadors de l’època que admiraven la seva feina, la criticava i la qualificava de poc original, i fins i tot, absurda.

Pel que fa al savi Martí podem afirmar sense por d’equivocar-nos que és un personatge pessimista com cap altre. A l’obra s’intueix que aquesta manera de pensar es deu a les desgràcies que ha patit. També és un personatge pla, des que coneix a Càndid fins que arriba a Constantinoble, no canvia la seva manera de veure que les coses sempre van el pitjor possible.

“Penso que tot va de tort, a casa nostra, que ningú no sap quin és el seu rang ni quina és la seva feina, ni el que fa ni el que hauria de fer, i que [...] la gent passa la resta del temps en discussions absurdes...” –Martí (Pàgina 121)

Aquestes dues filosofies són tant oposades que arriben a coincidir en alguns aspectes. Els pols oposats s’atrauen. Els dos personatges creuen que, per bé o per mal, tot està destinat a acabar d’una determinada manera. Això fa que cap dels dos es preocupi per interferir en el que els passa. És a dir, les dues maneres de pensar, una optimista i l’altra pessimista, acaben portant a la mateixa manera d’actuar: el conformisme i la passivitat. Potser no són tant oposades com pot semblar a simple vista i queda demostrat que tots els extrems cauen en l’absurd.

COMPARATIVA ENTRE PANGLOSS I MARTÍ

ANNA PUJADAS CARVAJAL (1r BTX-H)

Els personatges de Pangloss i Martí són, per mi, igual que en moltes històries hi ha el bé i el mal que es representen amb la llum i la foscor, doncs, l’optimisme i el pessimisme amb les mateixes representacions.

Pangloss és una invenció genial de Voltaire, algú que creu fervent que tot va bé tot i dir, ell mateix, en romandre a la masoveria, que fins i tot hom dubta del seu mètode, només que el segueix defensant per no perdre la credibilitat. Podríem dir que el sentit del llibrere posa en aquest personatge. Si no hagués tingut aquest mestre, segurament Càndid no hagués desenvolupat aquest pensament positiu i el llibre no hagués tingut cap gràcia, li hagués faltat aquest punt irònic amb el que Voltaire es queixa de tots i de tothom, però amb rauxa. I, el fet que el propi personatge sigui una caricatura exagerada per a riure’s d’algú a qui Voltaire no tenia en gaire alta consideració i que sigui, com he dit, la base de la resta de satírica del llibre, és mostrar un do i una gràcia excepcionals. Aquest home en concret va ser el filòsof Leibniz, que es va inventar la branca filosòfica de la teodicea, que busca  justificar el mal que hi ha al món refermant una gran bondat en déu. Podríem dir que la més gran exageració d’aquest pensament en tot el llibre és el moment en que Jaume l’anabaptista cau al mar del port de Lisboa i Pangloss atura Càndid, que el volia anar a salvar, dient-li que Lisboa havia estat creada expressament perquè l’anabaptista s’hi ofegués.

D’altra banda, hi tenim un altre filòsof amb un paper també molt important a la història. La introducció d’aquest personatge tan pessimista, completament el contrari de Pangloss, ja no deixa dubte que Voltaire s’està rient del món i de la vida.

Martí ens explica que és maniqueu. Els maniqueus creien en l’existència de dos pilars al món, el bé i el mal, i la constant lluita entre aquests. Aquest pensament queda present en la història des del moment que aquest home hi treu el cap, ja que, com deia al principi, conviuen en el relat la llum (Pangloss) i la foscor (Martí). Sembla ser que Martí s’havia resignat a creure que el mal s’ha mejat el bé. Com diu ell quan el vaixell on viatjava el pirata holandès que havia estafat Càndid és enfonsat “Déu ha castigat aquell bergant , el diable ha ofegat els altres”.

Podem veure com Voltaire dóna suport a la ideologia dels maniqueus, amb la qual sempre s’havia sentit temptat. La història fa vigent el fet que és un pensament molt més realista que no pas el de Pangloss.

Així doncs, jo crec que Voltaire va introduir aquests dos personatges al llibre com a única cosa seriosa encara que fos sense saber-ho (a part dels insults que hi llança a tort i a dret). Ens fan pensar amb quin ideal ens volem quedar. Ja sé que retrata Pangloss com algú ridícul, però, si no li volia donar la raó, ho va fer més del que es creia, ja que es passa la meitat del llibre donant-li suport, encara que sigui irònicament, i et fa pensar en coses optimistes que potser no havies visualitzat abans.

Aquests dos personatges són els que li donen el toc profund a la història, els que et fan pensar. I tu, amb quin et quedes?

DE SALMONS I MEDUSES

GEMMA MATEU MAS

Lafilosofia no només serveix per pensar i plantejar-te preguntes, també pot ser un estil de vida. I quines dues filosofies de vida més oposades que les de Panglos i Martí?

L’un diu que tot va bé, i tot va com ha d’anar; l’altre diu que tot va malament, i que mai tot anirà com hauria d’anar. Així doncs, podem diferenciar entre un clar positivisme i negativisme.

En fred, podem dir que cap dels dos té raó: no tot sempre va com nosaltres voldríem, però tampoc és la fi del món. Tot i així, filosofies com aquestes són més atractives si les posem en pràctica. Amb això vull dir que no serveix de res dir que tot va bé, ho hem de sentir. Com que veig que tot s’està complicant massa, posaré un exemple.

Pangloss es passa la seva vida afirmant que tot va bé i mentrestant li passen coses horribles. Marti, en canvi, creu que tot va malament, i ja ho té tan assumit que li és indiferent. Al final, els dos personatges intenten arribar a una felicitat mitjançant els seus pensaments.

Pangloss creu que si ell pensa que tot va bé, hi anirà. D’aquesta manera ell aconseguirà evitar els mals del món. Martí, creu que si és indiferent a totes les maldats que li ofereixi la vida també aconseguirà aquesta felicitat. Estem parlant doncs, d’un salmó i una medusa.

Els salmons van contracorrent; parlem doncs, de Pangloss, negant el que és evident, i és que la societat té coses que fallen. No existeix la perfecció.

Les meduses en contrapunt, es deixen portar pel corrent, com Martí, no intentant amagar la realitat i acceptant-la, amb l’objectiu de no fer-s’hi més mal.

Pangloss arriba en el punt en què accepta que tot li ha anat malament, però que porta tants anys negant la imperfecció de la societat que ara no diria el contrari.

Jo crec que la perfecció es troba en la imperfecció. Quina frase més instagramer, diria algú. Però el que vull expressar és que no crec que la bellesa es trobi en allò que no és bell, sinó que nosaltres decidim què és perfecte i què no ho és.

Relativitat perfectiva, l’anomeno jo.

Perquè, si estem enamorats d’una persona, no li veiem els defectes? No és que aquests desapareguin, és que per a nosaltres no existeixen. Així doncs, perquè no enamorar-nos de la societat? Clar està que aquesta seguirà tenint els seus pros i contres, però que importa, si n’estem enamorats? Sarna con gusto, no pica.

Això em recorda a una cançó de Lennon que deia: <<Diràs que sóc un somiatruites, però no sóc l’únic. Espero que un dia ens acompanyis, i el món serà un de sol>>. Reconec que, com ell, estic perseguint una utopia, però que en seria, del món, sense gent que somia?

Tot i així sé que no tothom té les ganes de tenir una possibilitat bastant gran de fracassar en unes espectatives, però no hem d’oblidar que al mar no només existeixen meduses i salmons. Hi ha una gran varietat de peixos: voladors, que surten i entren a la superfície; els pallasso, quees refugien en anèmones, protegides, així de tot perill; grups gegants de peixos minúsculs; taurons; dofins; balenes...

La diferència entre tu i un peix és que tu tries la teva filosofia de vida, així com l’essència de la teva felicitat.